COL·LECCIÓ 2004-2009

5 Anys

15 Artistes

45 Peces d’art

1 Col.lecció

1 Emoció Latent

OSWALDO GUAYASAMIN & GRAVAT

En la construcció d'una col.lecció ha d'haver-hi un fil conductor que creï un discurs. Aquest no ha estat el nostre punt de sortida, però sí el d'arribada. Un cop feta la tasca d'agrupar el recull d'obres hem intentat crear uns fonaments amb artistes que han tingut un reconeixament en la seva tècnica pictòrica. Un llenguatge. Una simbologia.

l'Oswaldo Guayasamin n'és un i encara que la següent peça és un gravat numerat, firmat per l'artista, reuneix el que busquem en el nostre discurs, una tècnica acurada en les formes i una sensibiltat en els colors, alguns quadres seràn més figuratius que d'altres, però en tots hem intentat que complissin aquests requisits. Un fil conductor que anirem trobant en el transcurs de les peces adquirides és el de la crítica social; el comportament de l'home en la societat actual, els esdeveniments que ens ha tocat viure, i de quina manera els artistes del nostre segle han sabut transmetre les fableses humanes.
Fer una col.lecció és un treball de dobles recerca, configurar l'eix vertebrador i classificar els artistes que la construeixen.

VICTOR MIRA & NATURA MORTA

Victor Mira, pintor, gravador i escriptor, amb incursions al teatre i fotografia. És un artista vinculat a l’expressionisme abstracte, on cohabiten figuració i primitivisme; considerat per a molts un innovador hereu de l’esperit de Goya. La seva obra tant pictòrica com escultòrica es caracteritza per una gran densitat plàstica i la constant presència de símbols i al·legories en torn a la mort.

Victor Mira a més de poeta i escriptor va ser un transgressor i un crític. En la dècada dels 80 les natures mortes de l’artista sempre han tingut una gran força i tendeixen a un abigarrament expressionista, on el protagonista és la calavera sobre un plat o una taula, així com altres objectes bàsics com l’espelma amb la seva lluminositat primitivesca, o les potes d’un animal ja mort plasmat pictòricament amb la seva rigidesa, un traç típicament goyesc. Tant L'Oswaldo Guayasamin com el Victor Mira són artistes de la nostre època encara que tots dos estan morts, els seus treballs ens permeten enllaçar les corrents del passat amb les del futur.

    Hi ha una eterna batalla amb el progrés de qualsevol època,

    perquè on es vulgui que, on és vagi a configurar quelcom nou,

 per molt verdader i bell que sigui, serà constantment

combatut per lo vell, allò ja existent. Victor Mira        

                                                           



VICTOR MIRA & ESTILITA

Dins de la mateixa dècada comença la sèrie estilita. En l’estilita i l’iconogràfica de la creu i el cor, és descendir per emergir, en aquest camí d’ascensió és quant apareix l’estilita, com el primitiu ermità que es retira al cim d’una columna per viure aïllat del món, en la soledat i l’èxtasi. Tanmateix, la columna de l’estilita cada cop ha de ser més alta i acaba convertint-se en un malson.

Una pintura està acabada quan sotmesa a la mortificació, l’aspecte material deixa de reflexionar i en el seu turment final, mostra la seva bellesa desesperada. És el moment d’aturar la mà.

Aquesta segona peça del Victor Mira ens reafirma la nostra voluntat de seguir cercant treballs de l’època dels caminants, és un artista, que com hem dit ens enllaça molt bé aquell abigarrament expressionista de l'Europa del nord. També ens captiva tota la seva simbologia, la seva iconografia, rica i enigmàtica; gràcies a anar estudiant els seus treballs ens ha permès saber identificar millor els treballs de joves artistes, alhora les seves peces ens han servit de fonament per l'estructura de la col·lecció. La col·lecció la volem vertebrar sobre artistes de la nostre època, i la malaurada sobtada mort d’en Victor Mira ha fet que això no fos possible, però és un art i un artista de la nostre època.

JOSÉ HERNÁNDEZ & PERFIL - SOMBRA II

José Hernández. Pintor i gravador, amb un no menys important tasca com a il.lustrador de llibres, escenògraf i figurinista en projectes teatrals i cinematogràfics.

La seva obra ha desenvolupat un estil personal on es fonen una minusiosa tècnica del dibuix amb un món de connotacions simbòliques i màgiques marcat pel surrealisme pictòric. Una pintura lligada a una certa literatura post romàntica-fantàstica, de relats de ciencia ficció a la novel.la gòtica, i una incondicional dependència de Goya.

JOSÉ HERNÁNDEZ & EL AULLIDO II

L'obra del José Hernàndez, ens va captivar en la mateixa línea dels dos anteriors, per la seva dilatada trajectòria artística, perquè noms com el d'ell reforcen el contingut de la col.lecció i els seus acurats treballs ens ensenyen com cercar nous artistes.

Les seves obres s'allunyen una mica del discurs de crítica social però tot el tema oníric que envolta la seva obra ens llença reflexions sobre la mort; la transformaçió de la vida a la no vida.

MIGUEL MACAYA & NATURA MORTA

Aquesta peça de 200 cm * 200 cm n'és un clar exponent, una tela on es plasma una natura morta i predomina bàsicament un gran ofici en l’art del pinzell. El pintor dibuixa pous molt negres d’on surt la força del seu món peculiar, habitat per gossos, waterpolistes tristos, toreros en hores baixes, zebres, cavalls, i bodegons solitaris en un ambient fosc i un xic decadent; és un altre personatge fosc típic de Macaya que ha anat creant una sèrie de personatges que formen part de la seva iconografia, i com enumeràvem al principi és també un dels requisits que busquem i ens atrau d’un artista, el seu món, tot un univers que descriu i del qual emanen emocions.

En els personatges, Macaya, ens segueix mostrant el seu ofici, un ofici que el converteix amb un artesà de la paleta. Aquestes peces de Macaya reforcen la col·lecció des de la parcel·la de tècnica acurada en el traç de les obres, però ens manca un discurs crític més contundent que també volem que es vertebri dins el recull de peces d’art.

MIGUEL MACAYA & PLAT I PALETA

Miguel Macaya,pintor nascut a Santander, actualment viu i treballa a Barcelona. Per Macaya la pintura és un mètode, més que per descriure, per fer preguntes. Així com els Neoclàssics donaven lliçons de moralitat a través dels seus quadres i donaven per descomptat les coses, el pintor modern pretén just el contrari, fer preguntes. Potser per això les mirades dels seus personatges són indefinides, equívoques, on el punt d’interès radica en l’ambigüitat. Els seus quadres són una explosió d’ombra i un jocs de llums. L’ombra és multiplica i s’instal·la en els perfils dels cossos mentre ressalta les seves formes i n’accentua els volums. L’obra del Miguel Macaya ens va captivar pel seu ofici, com hem esmentat en algun moment, ens els inicis d’una col·lecció potser impera més l’artista com a artesà que l’artista dins el seu concepte. Unes obres que descriguin els esdeveniments quotidians de la nostre època, sinó caiem en el perill de fer una col·lecció decorativa. Les seves figures quasi sempre de perfil, mostren la rigidesa d’intuir la solitud humana. La duresa es combina amb la fragilitat. Torero de perfil, ressalta la textura del cel creant un ambient no tant tenebrós com acostuma a plasmar en les seves figures de toreros. Per Macaya, la pintura no és una caixa de ressonància per reflectir el món que ens envolta, sinó una necessitat expressiva que es plasma en temes atemporals.

MIGUEL MACAYA & PERSONATGE COLLARÍ

Unes obres que descriguin els esdeveniments quotidians de la nostre època, sinó caiem en el perill de fer una col·lecció decorativa. Les seves figures quasi sempre de perfil, mostren la rigidesa d’intuir la solitud humana. La duresa es combina amb la fragilitat. Torero de perfil, ressalta la textura del cel creant un ambient no tant tenebrós com acostuma a plasmar en les seves figures de toreros. Per Macaya, la pintura no és una caixa de ressonància per reflectir el món que ens envolta, sinó una necessitat expressiva que es plasma en temes atemporals.

MIGUEL MACAYA & TORERO

Ni tant sols els retrats de les persones anònimes ni les figures de toreros que tant fascinen no es corresponen amb una voluntat expressa de referir-se a una cosa real; més aviat són un pretext per desenvolupar aquest gust tan seu pel treball conscienciós de la matèria pictòrica. Aquesta peça figurativa és de la mateixa trajectòria que l’home del collarí, però el que ens va captivar de l’obra és la introducció del color blau dins la plasticitat que comporta el tema taurí; ens trobem doncs els principals colors que fa servir sempre l’artista, com són els negres degradats a grisosos alhora que introdueix un blau elèctric que ens referma la voluntat de l’artista de cercar noves textures, no solament en les formes sinó també en els colors.